L’abducció de la joventut

Jordi Llovet. El País. 26 desembre 2016

A la pel·lícula Cabaret (1972), que passa a la ciutat de Berlín a l’inici dels anys 1930, al temps agònic de la República de Weimar, hi apareix, en una seqüència famosa, un adolescent que reuneix tots els atributs del que Hitler considerava els trets distintius de la raça ària, alt, ros, clenxinat, de pell blanca i fina, mans boniques, i tot el que era de rigor. L’escena s’esdevé a l’exterior d’una taverna d’aquelles tan habituals a Alemanya, en un medi rural, un dia d’estiu. El noi, que porta l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes, canta una famosa cançó que, en anglès, deia Tomorrow belongs to me, el futur em pertany. Qualsevol espectador de la pel·lícula entenia immediatament —el noi porta, naturalment, un braçalet amb la creu gammada— que es tractava d’un acte de propaganda, encara discret, d’aquells que van anar sembrant entre el poble alemany una esperança cada cop més substancial sobre el futur de la seva pàtria. El present, llavors, era prou lamentable: la República havia fet tot el possible per superar la gran inflació dels anys 1923-1924 —justament l’època en què Hitler va escriure Mein Kampf—, i quan començava a veure’s les orelles va haver d’encarar, amb una moneda encara fràgil i un deute de guerra aclaparador, les repercussions del crac de 1929. En una situació de gran desconcert i desesperació, amb una taxa d’atur elevadíssima, qualsevol populisme podia navegar a tot vent, i així va succeir.

Hitler, que s’havia convertit l’any 1921 en el cap d’un partit d’ultradreta fundat el 1919, el NSDAP (Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany), va veure en aquesta formació política radical —utopista, ultranacionalista i per escreix imperialista— la font d’inspiració per a la seva obra evangèlica: només calia afegir-hi una mica de Wagner i una lleugera pàtina del pensament historicista de començaments del segle XIX per poder conformar les bases d’un nou règim polític: primer, el que va sortir d’unes eleccions democràtiques; després, el que va prohibir tots els partits menys el seu, el que va declarar la guerra a mig Europa i al capdavall a totes les grans potències i, finalment, el causant de l’extermini de tota la població jueva de Centreeuropa, entre altres col·lectius.

Molta gent s’ha preguntat —els alemanys incauts, convertits en massa, van trigar a adonar-se de la trampa en què havien caigut sota la conducció del Führer— com va ser que s’arribés als extrems que sap tothom, d’ordre polític, bèl·lic, cultural, racial i espiritual. La seqüència que hem esmentat de la pel·lícula Cabaret constitueix una de les explicacions del que va passar. El noi comença a cantar, i el públic es limita a escoltar-lo, sense parar-hi atenció. A la segona estrofa, uns quants dels presents s’hi afegeixen, i canten. A la tercera estrofa ja és la totalitat dels congregats els que canten fervorosament una cançó que oferia a la nació desvalguda, des d’una veu angelical, un futur ple de glòria, de prosperitat i d’abundància: el Reich mil·lenari.

Hi ha un home gran, però, molt ben enfocat per la càmera, que ostenta una mirada de preocupació: de severa, moral preocupació. Ha viscut la primera guerra, ha viscut els avatars de la República, coneix ja plenament la ideologia nazi que malda encara per imposar-se —això passaria a les eleccions de 1932— i tremola davant un futur que quasi tothom sembla desitjar, irracionalment però amb esperança. Ell no. No s’ha deixat seduir ni per l’uniforme del noi, ni per la seva bellesa, ni pel caràcter entre militar i bucòlic de la tonada.

Però així va anar aquest episodi del nacionalisme alemany: al descontentament de la gent, o d’una bona colla, se li va presentar, amb tota mena de sofismes, proclames, desfilades, discursos, estratègies i mentides, un futur redemptor i, com dirien Leibniz (que hi creia) i Voltaire (que se’n reia), “el millor dels mons possibles”. No hi ha cosa més fàcil, i al mateix temps més perillosa, que fundar una política sobre la base de la manipulació de les consciències. Les hipnosis col·lectives no funden mai ni una realitat ni una veritat polítiques perdurables. Quasi tots aquells nois que, des dels 14 anys, havien format part de les Joventuts Hitlerianes (creades amb molta vista l’any 1926), van entregar la vida, enlluernats per una fetilleria estètica i retòrica, en les accions bèl·liques en què van participar quan l’exèrcit alemany va quedar-se sense contingents adults, i, enmig d’una massacre, en la inútil defensa de Berlín els últims dies de la guerra. Eren joves; els faltaven ideals; sabien que no tindrien feina; hi havia una crisi de valors; no sabien on agafar-se. I es van enfilar a aquell tren sense pensar-s’hi gens.

Això, i més, ho trobarà el lector en aquesta novetat editorial: Michael H. Kater, Las juventudes hitlerianas (Madrid, Kailas, 2016).